No, nosaltres no som d'eixe món, que decia Raimon

Copio y pego artículo que suscribo palabra por palabra,és de Francesc Serés y se titula "nosaltres no som d'eixe món"

                    "Són les onze i els manifestants van des de Pelai cap a Urquinaona sense fer esment del monument a Macià. Ni tan sols saben qui és. Hi ha una colla de nens que es reparteixen les bosses amb les banderes. Se n’han de portar de catalanes i espanyoles però tots volen l’espanyola. El correlat el donen els cors de les consignes; les que contenen alguna part en català arrenquen tard i duren poc.

L’ambient és dens. El contrast amb la il·lusió de les Diades és evident: aquí s’ha vingut a renyar. Són els mateixos carrers, però l’aire d’esplai de les Diades ha desaparegut. S’ha acabat la broma. És la manifestació del discurs del rei, que ha sortit del marc de la tele i omple els carrers del centre de Barcelona, la representació popular i monàrquica de l’Estat. Puigdemont rima amb “prisión” i amb “paredón”, i la resta de càntics mantenen sempre la tensió del càstig. No és que es digui que Catalunya és Espanya, és que sona a “a por ellos”. El rei ho va dir en el seu discurs i els ecos no l’esmenaran.

Espanya és Castella

Els manifestants que han arribat en autobús són els més actius. N’hi ha d’arreu d’Espanya. Espanya és Castella, i la resta, terra de conquesta. Dels pocs llocs d’on no n’he trobat són Astúries, Galícia i les Canàries. Els manifestants autòctons, els nostres, no saben ben bé com relacionar-s’hi. Els han de frenar. El “paredón” els impressiona: “bueno, bueno, eso no”. També veuen la bèstia, però la bèstia és grossa i ja va sola. Ningú no vol recordar les pallisses de la policia de fa una setmana. Tot això es conjura amb crits de “Trapero, traïdor”.

El pacte és una quimera. El discurs de Vargas Llosa és d’un supremacisme cultural que es declara nostàlgic del tardofranquisme. La història és sabuda: la Barcelona mítica de finals del franquisme necessita una continuïtat que, lluny d’assumir com a pròpia, Vargas Llosa trasllada al nacionalisme català. Mentre parla de racisme, Josep Borrell aguanta al seu costat i no diu ni piu. Parla d’un trencament que els oradors anteriors han alimentat i inflat.

La manifestació d’aquest diumenge era la resposta cívica d’Espanya a les càrregues policials de l’1-O. Els Mossos rebien el menyspreu dels manifestants i la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, lloes i visques. Van fer el que havien de fer i per això s’havia de fer realitat el “No esteu sols” que tan sovint s’havia cridat. Estem molt lluny, i dir que es pot fer un referèndum acordat és un sarcasme. El diàleg es fa entre iguals.

He parlat amb molta gent. Hi ha moltes converses que m’estimo més no reproduir. Ens hem acostumat a admetre en la normalitat de les descripcions que ens són atribuïdes autèntiques bestieses. Les pancartes contra els mestres són aplaudides. Estem així de lluny. Jo he estat mestre i tinc amics mestres que són persones meravelloses que, a més, han estat estomacats de manera vil. Estem molt lluny perquè els transmissors que havien d’enviar els missatges que ens descrivien han mentit, ens han deformat i així és com ens veuen el rei, els policies i els ciutadans.

La distància que ens separa és enorme, molt més gran que la que recorren els autobusos, encara que vinguin de molt lluny. Ja som d’un altre món.

No faltará quien vea "nazionalismo o directamente "nazismo" en este escrito;al fín y al cabo,también llaman "feminazis" a las mujeres que defienden sus derechos...Hay insultos que, según en que bocas, sólo empozoñan al que los pronuncia...